Processó del Krampus a Graz
Processó del Krampus a Graz
08 Desembre, 2019

Santa Nicolassa i el no-res

Cultura  |  Europa  |  Ciutat  |  3 Comentaris

Comparteix

Fa més de deu anys, per aquestes dates, vaig visitar la ciutat de Graz per primer cop amb una amiga que és d'allà. L'endemà era Sant Nicolau, una festa que al centre d'Europa mantenen viva i celebren el 5 i 6 de desembre, i a la nit vam sortir a veure la processó del Krampus. El Krampus és l'antítesi, el mirall pervers de Sant Nicolau, que al segle IV i des de Mira (avui Turquia) va fer-se un nom a tot Europa amb els seus miracles, apadrinant nens i ajudant les noies pobres a completar el seu dot perquè no haguessin de caure en la mala vida. No se sap on acaba el bisbe i on comença la llegenda, i de fet ‒com passa sovint amb els personatges religiosos‒ algunes fonts posen en dubte que existís realment. El cas és que la llegenda va fer fortuna, fins al punt que Sant Nicolau no és altra cosa que un avantpassat directe i amb pedigrí de Santa Claus, tan bescantat a casa nostra.

El Krampus representa el mal; és gràcies a ell que la figura de Sant Nicolau creix i pot brillar amb mil virtuts. Sense el Krampus, els miracles de Sant Nicolau quedarien reduïts a un passatemps esportiu o serien directament innecessaris. El mateix passa a la literatura i el cinema: quin sentit tindria, la història de la caputxeta, sense el llop? Com es pot desenvolupar la creativitat sense cap intuïció del patiment? A la vida real, per sort, les coses no es redueixen al blanc o negre, al bé i el mal. Però sense el paper del mal ni que sigui com a referent per mesurar les coses que brillen, sense la seva funció metafòrica, literària i artística tot suraria en una mena de no-res pitjor que el de la Neverending story, perquè ni tan sols seria el contrari de res que valgués la pena. Sense la intuïció de la mort, la vida es redueix a l'ectoplasma.

Per això a tot Europa central ‒especialment a Àustria, Alemanya i Països Baixos‒ la nit de Sant Nicolau els carrers s'omplen de monstres vestits amb trossos de pells i estris metàl·lics que fan un soroll angoixant, sobretot quan busquen el cos a cos amb la gent, apropant-se i allunyant-se de cop i a l'atzar ‒com el mal‒, i t'amenacen posant-te les grapes gegants a sobre. A Graz la processó és espectacular: tot i que l'ambient és festiu, amb el carrer de Herrengasse guarnit de llums estridents, entre la plaça principal i la cúpula verda de l'església Stadtpfarrkirche, les ombres bestials dels krampus són una visió grotesca d'alguna cosa fonda i diabòlica que ens atrau i ens repugna alhora perquè forma part de nosaltres com la mort forma part de la vida.

Aquesta és la gràcia del Krampus: recordar-te que ets petit i fràgil perquè puguis enfortir el que et fa gran. Quan vam tornar de la processó vam prendre vi calent amb la família de la meva amiga. Com que hi havia nens, vam cantar cançons i vam llegir l'Struwwelpeter, un recull de contes clàssics on el Konrad, que no vol deixar de fer la pipa, acaba amb els polzes amputats per unes tisores de sastre gegants. Les amputacions, la mort i la violència formen part de la literatura infantil universal.

A Catalunya el Sant Nicolau era una festa molt celebrada a principi del segle XX. Avui encara s'explica a les escoles però perd volada i consistència, potser eclipsat pel pont de la Constitució i altres fenòmens sorprenents d'aquesta nostra societat líquida. Quan jo era petita, a l'escola cantàvem la història dels «tres infants que van anar a espigolar els camps», i fins i tot la representàvem al pati. Segons la llegenda europea els infants es perden i tenen la desgràcia d'anar a parar a casa un carnisser que els mata i talla a trossos. Set anys després, Sant Nicolau truca a cal carnisser, que li ofereix pernil i carn de xai, però el bisbe li diu que prefereix la carn tendra que té en salmorra. El carnisser fuig i Sant Nicolau ho aprofita per fer un miracle: toca els trossos de carn i els nens ressusciten com si es despertessin d'un llarg son.

Sembla, però, que això és massa gros; massa traumàtic pels nens i nenes catalans d'avui. M'assabento que en algunes escoles de Barcelona Sant Nicolau s'ha convertit en Santa Nicolassa; es veu que alguns pares i mestres consideraven que això que Sant Nicolau fos un home era un mal model pels més petits, perquè perpetuava la violència d'uns rols massa marcats i propis d'una societat heteropatriarcal i opressora. A l'obra que ara representen, els tres infants són nenes: això ja em semblaria bé -mentre no en diguin infantes!- si no fos que la història, tal com ara l'expliquen, és d'una mediocritat i una llisor que espanta. A la llegenda que va camí d'institucionalitzar-se a les escoles catalanes, el carnisser no mata els infants sinó que els tanca en un saler.

Així, quan Santa Nicolassa hi arriba l'únic que ha de fer és obrir una porta i alliberar les nenes: tot molt més net i fàcil, sense escenes lletges ni trucs de màgia inesperats, no fos cas que els nanos tinguessin por o se'ls acudís creure en coses que no existeixen. I així anem fent: cada vegada més plans i apàtics, deslligats del somni i de la capacitat de creure en res que ens transcendeixi. Cada cop més petits i fàcils de controlar, perduts en lluites absurdes contra nosaltres mateixos i la nostra pròpia cultura popular. I, sobretot, convençuts que Santa Nicolassa, les reines magues i les folletes de la mare Noel ens trauran les castanyes del foc.

Comentaris

Anonymous

Mon, 12/09/2019 - 00:26

Diana, gràcies per oferir-nos aquest escrit. Ets una dona molt culta i escrius de meravella. Aprenc molt de tu: pel que dius i per com ho dius. Amb persones com tu tenim la llengua, la cultura i el país salvats, cosa que tant convé, descafeïnats com estem. Una abraçada i endavant!

Diana Coromines

Mon, 12/09/2019 - 10:43

Gràcies :-)

Jordi

Mon, 12/09/2019 - 12:30

Un text preciós. Amb una crítica final ben certa a l'escola tot a de ser neutre i políticament correcte i anar-hi anant. 

Nou comentari