Antònia Llorens i Arcadi Artís
Antònia Llorens i Arcadi Artís
03 Desembre, 2020

Mil rosers a Ciutat de Mèxic

Cultura  |  Ciutat  |  2 Comentaris

Comparteix

Una d’aquestes nits de novembre vaig somiar en els mil rosers que l’Antònia Llorens tenia al seu jardí de Ciutat de Mèxic. Jo no els vaig arribar a veure mai però a casa en parlaven (suposo que això dels «mil» era una exageració), i recordo que en una de les cartes que els cosins de la meva mare ens enviaven als anys vuitanta hi havia una fotografia. Hi sortien les meves cosines, amb tot de rosers al darrere. Jo era molt petita i només recordo aquella imatge i els comentaris dels grans: «quin cas, aquesta Antònia!». En parlaven amb frases i gestos curts, amb aquella contundència inacabada que fascina els nens perquè els exclou del món dels grans però els dóna pistes per orientar-se: l’Antònia, pensava jo, deu ser sensacional.

En els àlbums familiars que feia la meva àvia, on a vegades s’hi barregen fotos nostres i fotos de la família de Mèxic, n’hi havia una de l’Antònia que encaixava molt bé amb la imatge misteriosa i quasi mítica que jo me n’havia fet. Se la veu ajaguda al llit, despullada, mirant el fotògraf amb una serenor de l’Olimp, com si s’acabés de llevar (o com si acabessin de fer l’amor, però jo llavors això no ho podia saber). És una imatge de primera hora en tots els sentits, per això s’hi veuen les contradiccions: la ingenuïtat i la tensió adulta, els ulls d’un verd exòtic tot i que la foto és en blanc i negre, la gràcia de quan hi ha tantes coses per dir-se que el silenci protegeix aquest espai nou de la banalitat.

Llavors l’Antònia tenia divuit anys. Darrere la càmera hi ha el pintor i arquitecte Arcadi Artís Espriu, nebot de la meva àvia i del Tísner; s’acabaven de casar, tots dos havien nascut a l’exili. En aquest nou espai on es troben i que la foto destil·la tan bé hi veig una altra contradicció: la ferida que arrosseguen com a catalans i la llibertat que els dóna viure al marge del país. Tota l’obra de l’Arcadi és, em penso, un intent de refer la distància i el temps que l’allunyen cada dia una mica més del seu origen. El seu món intel·lectual són la Barcelona del seu avi (el dramaturg Avel·lí Artís i Balaguer), del seu oncle Pere Calders, o de l’oncle per part de mare, el pintor Francesc Espriu.

Però materialment el món de l’Arcadi i l’Antònia -ella ve d’una família de comerciants que van decidir fugir de la Catalunya franquista- parteix d’una corba a l’americana. Al Mèxic on ells van créixer el benestar ja hi havia arribat, molt abans que a Catalunya. És el Mèxic d’Ávila Camacho i l’apropament als Estats Units, de Jorge Negrete i Cantinflas, del pa «bimbo» i els electrodomèstics sofisticats. Quan a Catalunya la gent parlava baixet i estava mal vist fer res que pogués ofendre les regles més estretes del nacionalcatolicisme, a Mèxic la gent es casava, divorciava, es reajuntava, les senyores de la colònia de Polanco anaven al Sears a fer-se a mida vestits vinguts de París.

Potser perquè havien crescut envoltats de confort físic -en contrast amb la consciència gens reconfortant d’haver nascut en un lloc equivocat-, el benestar no els enlluernava ni els impressionava més del compte. Després va venir el drama dels càrtels de la droga i la generalització de segrestos i assassinats. M’imagino que habituar-te a sentir com la violència senyoreja els carrers i en qualsevol moment et pot entrar a casa et fa relativitzar moltes coses. Això i la pressió d’haver d’estar a l’altura d’una idea més gran que ells -la Catalunya d’abans de la guerra- els allunyava de la mandra i el victimisme que s’ha anat estenent en altres llocs.

La sala de concerts Nezahualcoyotl és una metàfora de tot això. L’Arcadi la va dissenyar perquè s’integrés en el paisatge, però a base de blocs de formigó camuflats entre els arbres per protegir una idea de bellesa que a dins es desplega com un ventall de grandesa wagneriana. El traç matèric de pólvora de la sèrie de quadres La comèdia em fa pensar en un Anselm Kiefer sense el pes del nazisme però la mateixa força inicial del trauma que tots dos arrosseguen, i que eleven amb un art literari, molt intel·lectualitzat però de força volcànica. Si les referències de Kiefer són sobretot germàniques, la raó poètica d’Arcadi Artís és catalana i humanista. És la lluita per crear un camí que el protegeixi (a ell, la seva Beatriu, la família, el país) sense deixar-se temptar per distraccions dantesques.

En el fons, és el mateix impuls que mou l’Antònia a cultivar un jardí de rosers a Ciutat de Mèxic, o a dedicar dies sencers a recuperar les obres del pare del Tísner -l’avi de l’Arcadi. L’Avel·lí Artís pare, que va morir a l'exili als anys cinquanta, havia estat un dels autors teatrals més populars de la Barcelona de principi del segle XX; Sagarra el considerava, l’any 25, un «èxit definitiu» del teatre català. Amb el seu rasclet d’enginyera agrònoma, l’Antònia endreça els manuscrits originals d'Avel·lí Artís i Balaguer, correspondència i altres documents. Com una nimfa que transita entre la raó divina i la natural, també es cuidava de treure la pols i posar flors a la seva tomba en un cementiri de la gran capital mexicana. Ara se n’encarreguen les meves cosines.

Quan tinc una nit d’insomni com la de l’altre dia, recordo el que em va explicar una vegada l’Antònia. «Les nits que no puc dormir em concentro en el contacte de la pell amb els llençols. Ho has provat mai? Quin privilegi!», va dir-me. «I després penso en les cafeteres enormes que em faré l’endemà, i com paladejaré el cafè i assaboriré el dia». No sempre em fa dormir, però la seva idea de bellesa, tan espiritual i matèrica alhora, em tranquil·litza.

Comentaris

Carlos Llorens

Thu, 12/10/2020 - 05:29

Soc germà de la Antònia, me has emocionat de manera descomunal. Gràcies gràcies gràcies 

La tenim al cor 

Diana Coromines

Mon, 09/13/2021 - 10:40

Carlos, m'havia passat per alt el teu comentari! Celebro molt que t'agradés. Una abraçada :)

Nou comentari