Els bibliotecaris de Florència

Quan entres a la Biblioteca Nacional de Florència, un dissabte a mig matí, les sales de lectura són plenes d'investigadors. No diré que les biblioteques hi siguin més concorregudes que els palaus renaixentistes, però Florència també és la seu d'un Institut Max Planck i de l'Institut Universitari Europeu, i una trentena d'universitats estrangeres hi fan part dels seus cursos. Els bibliotecaris van de corcoll fins i tot en cap de setmana, i el llibre de registre s'omple cada dia amb noms de moltes nacionalitats diferents.

«Voldria consultar manuscrits catalans», demano a un noi de cabell arrissat negre a la sala de manuscrits. Em mira amb interès, com volent dir «ja sé de què va», i m'indica un prestatge ple de catàlegs i d'índexs. Com que al cap d'una estona encara no m'hi he aclarit, li torno a demanar ajuda i llavors em surt per darrere un altre bibliotecari, menys atractiu però més ràpid. M'allarga un llibre en espanyol: Manuscritos hispánicos en las bibliotecas de Florencia. «Jo començaria per aquí», em diu. Però aleshores li ve un dubte i es disculpa per avançat amb un somriure escèptic: «de fet, els manuscrits catalans no crec pas que els esmentin».

Per un moment els dos bibliotecaris i jo ens entenem sense fronteres d'espai, ni de llengua, ni de temps. Ells són dos mercaders florentins que exporten robes luxoses a les principals ciutats d'Occident; jo una clienta de Barcelona. Tot i les trampes del llibre dels manuscritos, d'una tal María Teresa Cacho que a casa seva coneixen i que escriu com una funcionària franquista, només ens calen un parell d'hores per localitzar uns documents d'Arnau de Vilanova i un poema transcrit per Jaume d'Olesa el 1421, des de Bolonya. L'acadèmia el considera un romanç «espanyol», tot i que és ple de mots catalans. «Em fa pensar en les cançons de taverna toscanes», em diu el bibliotecari de cabell arrissat.

Quan la biblioteca tanca al migdia, faig un tros de camí amb ells per la vora de l'Arno i passem per davant de l'Hotel Balestri, on va estar-se Josep Pla als anys 20. Cap dels dos no té ni idea de qui és, Josep Pla, cosa d'altra banda lògica ‐no és el nostre autor més universal. Però la complicitat perfecta entre catalana i florentins es trenca; a l'alçada dels Uffizi intercanviem números de telèfon i ens acomiadem. Ha passat massa temps des de l'època en què els florentins, experts a tractar teles del Nord amb tintures de països del Llevant, feien de nexe entre Orient i Occident i parlaven de tu a tu amb ciutadans d'Anvers, Londres o Barcelona. Massa temps des que Leon Battista Alberti, el primer gran home del Renaixement, escrivia cartes en català al seu oncle establert a Barcelona. És l'època en què els reis catalans tenien contacte regular amb les principals cancelleries del món, sovint en català.

Tot això es comença a perdre a poc a poc amb la decadència de Florència al segle XVI, que coincideix si fa no fa amb la de Barcelona i Anvers. Fins aleshores, les grans famílies de mercaders dels segles XIII, XIV i XV havien donat a Florència un creixement que arriba al punt àlgid quan la burgesia del «popolo grasso» i els gremis entren al govern de la ciutat de manera estable. Els Bardi, els Alberti, els Pitti i sobretot els Mèdici lideren el comerç tèxtil a tot Occident, financen papes i reis i desenvolupen una sensibilitat única per les arts i la cultura. A partir del XVI, però, són incapaços de mantenir el poder econòmic i el delicat equilibri d'influències i relacions diplomàtiques que havien anant teixint dins i fora les seves muralles.

El Duomo, construït una mica com Santa Maria del Mar, amb la força dels gremis i l'amor que els florentins professen a la seva ciutat, havia arribat a ser seu del concili ecumènic entre el 1439 i el 1449. Res no simbolitza tan bé la fi d'una època a tot Occident. Diu Simone Weil que amb la repressió càtara del segle XIII i la fi de la civilització occitana, Europa trenca el pont espiritual que l'unia amb l'Orient, i que ja mai més no ens hem refet d'aquest tall. Mentre el papa Innocenci III feia la croada contra els càtars, ajudava Florència a lluitar contra el poder imperial, i a canvi d'aquest ajut els florentins van haver de renunciar a la seva simpatia pel catarisme. A partir de llavors Florència s'esforça a ser la capital de tota la cristiandat i de l'Antiguitat.

A la plaça de la República, l'antic fòrum romà avui trepitjat per terrasses i Hard rock cafès que el prostitueixen, llegeixo que quan Brunelleschi va anar-se'n a Roma a la recerca d'un mètode per construir amb èxit la cúpula gegantina del Duomo, el prenien per boig. Llavors Roma era una ciutat fosca i supersticiosa, i furgar entre les ruïnes romanes estava mal vist. Els florentins, en canvi, feia més d'un segle que buscaven referències en l'Antiguitat, i no és cap atzar que Dante, Giotto, Donatello o el mateix Brunelleschi (que va trobar en el Panteó romà el secret per aixecar una cúpula que semblava impossible) fossin justament de Florència, bressol de l'humanisme i del Renaixement.

Potser ha arribat l'hora de fer com Brunelleschi. Davant la desorientació política actual, farem bé d'anar a buscar la font d'inspiració en el nostre passat per cultivar una xarxa de relacions lliures i independents amb Anvers, Londres, Florència, entre ciutadans europeus que dialoguen sense barreres mentals, ni lingüístiques, ni submissió de cap mena. Amb tots els avantatges de la globalització i amb l'ajut d'un parell de bibliotecaris una mica espavilats, aquest diàleg internacional ens pot salvar la vida.