11 Setembre, 2021

Discurs de la Diada a Taradell

Cultura  |  Ciutat  |   Comentaris

Comparteix

 
Excel·lentíssima Alcaldessa, senyors regidors, ciutadans i ciutadanes de Taradell
 

Em fa molta il·lusió ser avui aquí per fer el parlament d’una Diada tan important com és la Diada nacional del país. I em fa una il·lusió especial perquè Taradell és al cor de la Catalunya Vella, Taradell és a tocar del Montseny (i és un paisatge em porta bons records d’infantesa), i em fa il·lusió, també, perquè és una vila d’escriptors; Joan Vilassís, Pere Quart (que hi va passar els estius entre el 1975 i el 1985); Carles Riba i Clementina Arderiu també van triar Taradell per fer-hi una estada arran de la malaltia d’una filla seva. I en les paraules que ara us adreçaré voldria vincular aquests elements (el fet que som a la Catalunya Vella i que les nostres arrels, aquí, són molt profundes, i el fet que Taradell té un lligam amb la vida literària del país, per posar una mica de llum a l’època complexa que ens ha tocat viure.

Vivim una època difícil. Europa i el món en general s’endureixen. La Unió Europea es redueix en lloc d’ampliar-se, els talibans han recuperat el poder a l’Afganistan, aquests últims (gairebé!) dos anys la pandèmia ha canviat la manera com ens relacionem i, encara que la vacuna ha «relaxat» una mica la tensió en què més o menys ens havíem habituat a viure, la situació d’excepcionalitat continua: ens hem acostumat a anar amb la mascareta a tot arreu, no tenim la mateixa vida social que teníem, ni la mateixa llibertat ni la mateixa espontaneïtat: no és el mateix poder anar a qualsevol lloc en qualsevol moment que haver-ho de planificar tot, fins i tot si aniràs a fer un cafè, a prendre una copa, a dinar o a sopar. Ara, abans de fer-ho, et preguntes com és el lloc on aniràs, quanta gent hi haurà, si estarà obert, a quina hora tanquen, etc.

Això passa a nivell global. A Catalunya, a més, no hem fet la independència; la independència que centenars de milers de ciutadans no només crèiem que era possible sinó que estàvem convençuts que hi treballàvem, tots, de veritat -amb aquelles manifestacions que feien la volta al món, amb el famós «el món ens mira». Amb múltiples iniciatives de baix a dalt, començant per les consultes i acabant per treballar, enfortir i fer més fluids els contactes polítics a l’estranger, que és una cosa a la qual jo personalment em vaig dedicar durant els anys del procés: primer pel meu compte, fent diplomàcia pública, i després treballant per organismes com Diplocat i més endavant la conselleria d’exteriors de la Generalitat (des de la Delegació de Copenhaguen), en el que molts ens pensàvem que havia de ser l’embrió de la xarxa diplomàtica de la Catalunya independent.

Les coses han anat com han anat i ara ens trobem en una situació en què la política, en el pla nacional, sembla que discorri per un camí diferent del de la vida de la gent. Constantment parlo amb amics de fora de Barcelona; tinc amics a l’Empordà, a la Catalunya del Nord, a Osona. L’altre dia parlava amb una amiga de Malla; «cada cop que sento que diuen ‘ho tornarem a fer’, m’indigno», em va dir. «Tornaran a fer què? Per fer el que van fer, és a dir, res, no cal que hi tornin. Si us plau: que no hi tornin». Davant d’aquesta frustració, perquè la paraula que millor descriu la nostra situació política actual, i de retop també social i cultural i a tots nivells, perquè tot va lligat, és "frustració" (i aquí vull fer un apunt al mantra que repetia Inés Arrimadas durant els anys del procés: «todo esto solo va a crear frustración, señor Puigdemont», us en recordeu? Els independentistes ens en rèiem, però tristament ha tingut raó); davant d’aquesta frustració és fàcil caure en el pessimisme i en el desànim.

I aquí és on m’agradaria recuperar la figura de Pere Quart, Joan Oliver, un personatge ‒com dèiem‒ molt lligat a la vila de Taradell. Oliver era amic de Pere Calders; coincidien en l’actitud literària, es trobaven en la ironia com a posició filosòfica (no només literària) davant la vida, i Calders recorda aquest lligam que té amb Oliver en un pròleg que va escriure a la publicació pòstuma del llibre Temps, records d’Oliver, l’any 1991. Hi parla, també, de l’època difícil i «desbocada» que els havia tocat viure. Calders escriu el pròleg en forma de carta oberta a Oliver, i li diu: «Llegir-te m’estimula, em dóna una mena d’exultació íntima, a desgrat que a vegades sembla que et lliuris al pessimisme. Un pessimisme -vet aquí el miracle- que tu amoroseixes amb un agut sentit de la ironia. Els teus personatges dolents no anirien mai a l’infern, sinó tot al més al purgatori, fent cua per ascendir. Se m’acut que ara deus tenir informació fidedigna, de primera mà, sobre els misteris del cel i de la terra.» (Oliver feia pocs anys que era mort).

Calders, en aquest pròleg, no entra a detallar el desbocament del segle XX (a nivell global, les dues guerres mundials; a Catalunya i Espanya, la dictadura de Primo de Rivera, després la República, llavors l’aixecament militar, la Guerra Civil espanyola, el franquisme, l’exili... Calders i Pere Quart coincideixen l’any 39 al castell de Roissy en Brie amb altres escriptors i intel·lectuals catalans: Armand Obiols, Rodoreda, Anna Murià, Bartra; des d’allà, Pere Quart marxa cap a Buenos Aires i després a Santiago de Xile, on s’estarà fins l’any 48, i Calders s’exilia a Mèxic fins l’any 62). Això per resumir-ho breument. L’any 91 Calders ja té gairebé vuitanta anys; de tot això n’ha parlat abastament (sobretot als seus articles periodístics però també a l’obra estrictament literària) i en aquest text ho dóna per descomptat. De fet, de tot això Oliver i Calders n’havien parlat en un llibre-entrevista dels anys 80 on analitzen el segle XX i on hi ha un fragment de diàleg que resumeix molt bé el problema dels catalans, i que també llegiré:

    Oliver: Els catalans no volem manar!

    Calders: Ni manar ni ser manats (...) En canvi, al temperament castellà li agrada manar i ser manat.

    Oliver: No volem ser jutges, no volem ser inspectors, no volem ser militars...

D’aquestes dues pulsions, la de no voler que et manin i la de no voler manar, Hannah Arendt en parla i diu que solen anar lligades. I està molt bé no voler que et manin ‒si no, segurament ja seríem espanyols‒ però si no volem manar i no ens creiem el poder (el nostre poder, que no pot ser un poder de joguina i ho ha de tenir tot: tot el que té un poder que mana i per tant protegeix la seva gent); si rebutgem la responsabilitat que implica manar (amb tu mateix i la teva gent), mai trencarem les fronteres antigues on estem atrapats.

Tornant al pròleg que Calders dedica a Oliver, és interessant veure com, agafant aquesta vista d’ocell ‒distanciada‒ que li dóna la ironia, Calders recapitula: Tu i jo, li diu, vam començar col·leccionant cromos de la guerra russojaponesa. Hem viscut la història del cinema pràcticament des del principi, l’evolució de l’automobilisme, la història de l’aviació i tota la història del futbol. «Hem passat de la il·luminació domèstica a base d’espelmes i d’altres ceres que cremaven a les bombetes halògenes, i tot això sense prendre’ns un respir. Una cosa així ens havia d’empatxar per força». Descrivint la part en principi brillant i positiva del segle XX (tecnològica, artística, creadora), Calders deixa implícita l’altra cara de la moneda: el cantó fosc, destructiu, que tenen tots aquests canvis tecnològics. Però els fa aflorar quan diu: «tot això per força ens havia d’empatxar». Que és una manera de dir: tot el que ha passat és molt gros, però no en traurem res de rabejar-nos-hi. I acaba dient, amb un aire tranquil però de sentència ‒amb el punt visionari que té sempre Calders: «Estic segur que els qui ens han de seguir en la cursa cronològica de relleus, a part de divertir-se llegint-te, en trauran profunds motius de reflexió, perquè la veritat és que a ells els espera un segle vint-i-u carregat amb bala».

Crec que l’actitud filosòfica de Calders i Oliver ens pot ser molt útil. Poca cosa es pot fer políticament, ara mateix, que tingui un poder, un efecte real des del nostre centre, que és Catalunya ‒fent el joc a Espanya sí, que es poden fer coses políticament reals; però no és això el que volem, oi? En canvi, sí que podem fer forta la cultura i la llengua, i enfortir els vincles amb la resta de països catalans. El millor que podem fer per donar una base sòlida a la política que ha de venir ‒en l’actual, jo no hi crec gaire‒ és fer-nos forts culturalment, amb solidesa intel·lectual i una fortalesa de ferro, i parlar en català sense cap renúncia. I això vol dir, per exemple, no aplaudir cada vegada que un polític fa algun gest com ara no repetir les seves declaracions en castellà a les rodes de premsa. Aquests gestos no s’han d’aplaudir perquè s’haurien de donar per descomptats. Aquests gestos s’han d’exigir, perquè coses tan elementals com aquesta s’han de fer i punt, sense penjar-nos medalles ni anunciar grans estratègies ni grans pactes nacionals que sovint acaben sent l’excusa per no fer res.

Calders va escriure tota la seva obra en català. Oliver també. José Manuel Lara, de l’editorial Planeta, oferia cada any un xec en blanc a Calders per fer-lo guanyador del premi Planeta (en castellà, és clar). Calders va refusar sempre. Ni Oliver ni Calders donaven lliçons a ningú: actuaven. Van actuar anant a la guerra (aquí, en la història recent del procés, ningú no hi ha anat; no només no hi han anat, sinó que es va parlar d’un bany de sang hipotètic com a excusa per no aplicar el mandat de l’1 d’octubre). Calders i Oliver van actuar anant a l’exili (com centenars de milers de catalans que, l’any 39, van travessar la frontera sense cap maleta, bruts, plens de polls, sense ningú que els financés, deixant enrere familiars i amics morts). I mai es van fer les víctimes ni van posar d’excusa la terrible força superior o la maldat de l’enemic. Van lluitar, van perdre, punt. No van fer el ploricó: van continuar treballant per guanyar-se el pa, en la seva llengua, durs com una roca, amb la mirada distanciada i la fe en el cultiu individual del seu jardí (com deia Voltaire) dins d’una xarxa col·lectiva.

Fa uns anys, per la Diada, hauria anat a la manifestació, a la via catalana, a l’enèsima gran activitat multitudinària que toqués. Avui crec que som molt més útils no participant en grans aparadors (perquè després s’ha vist que, darrere d’aquests aparadors, no hi havia cap política que els sostingués) sinó comportant-nos com a catalans, parlant l’única llengua que és nostra ‒i cultivant totes les que vulguem per gust, perquè el cosmopolitisme ens connecta amb el món sense passar per Espanya. Comportem-nos ‒culturalment, socialment, a tots nivells‒ d’acord amb el nostre centre, que és Catalunya; enfortim el vincle amb la gent de la resta dels països catalans, i tinguem fe que la cursa cronològica de relleus no s’acaba, i que vindran temps millors.

Moltes gràcies i visca Catalunya lliure.

Diana Coromines

Nou comentari