Divendres, 15 de setembre de 2017 (Copenhaguen)
Ho hem aconseguit: disset diputats del Folketing han enviat una carta oberta al govern espanyol en suport a Catalunya. Si m'ho haguessin dit fa un parell de setmanes, amb els problemes que vaig tenir per tancar alguna reunió important ‒que no fos amb els incondicionals de sempre‒ quan el Puigdemont va venir a Copenhaguen, no m'ho hauria cregut. Fins i tot ha signat l'Uffe, ex-ministre de cultura, a més de l'ex-ministre d'exteriors Holger K. Nielsen.
El Holger no va comprar el paràgraf sobre l'1O: «Signaré», va dir ahir a mig matí, «però només si traieu aquest paràgraf tan explícit». Just després, l'N., que és d'un altre partit i defensa el referèndum com si fos seu, va tornar-nos la proposta de carta que havíem fet la Francesca i jo amb petites esmenes «tenint en compte els comentaris que heu anat fent uns i altres». En aquesta nova reformulació, però, hi mantenia el paràgraf en disputa. Llavors vaig pensar: és el moment de rebaixar una mica el text i veure si pesquem algun peix gros. «Suggereixo», vaig dir, «que seguint el comentari del Holger, mantinguem l'esment al referèndum però sense el paràgraf addicional, perquè més diputats s'hi puguin sentir còmodes.»
Va ser oli en un llum. Amb el text tancat, cap a final del dia ja teníem mitja dotzena de signatures. Avui a primera hora he escrit al Bertel, el Messmann i la Yildiz. Després he anat a Christiansborg, al Parlament, on tenia cita amb el L. Com sempre m'ha acollit molt bé i m'ha sabut greu no poder-m'hi estar més estona; és un dels diputats que més entén la situació de Catalunya i quan ens acomiadàvem m'ha dit, amb la seva mirada nòrdica i oriental alhora ‒una combinació que em fascina: «els espanyols fan com els turcs: poden ser tan intel·lectuals i progressistes com vulguis, que quan reprimeixen els kurds no mouen mai ni un dit».
D'allà he anat a l'ajuntament ‒tenia hora perquè em confirmessin l'empadronament a Copenhaguen‒ i com que hi havia molta cua, ho he aprofitat per fer unes quantes trucades més. El Messmann, que normalment no és fica en aventures incertes, ha signat mogut ‒crec jo‒ per l'Alex i l'estranya enveja que produeix, en certes persones, l'entusiasme dels altres per causes que no acaben d'entendre. El Sjúrður dormia en una habitació d'hotel als EUA i el seu assessor l'ha despertat. En lloc d'enfadar-se ‒hauria estat lògic, trobant-se com es troba en una missió parlamentària‒, no ha trigat ni mitja hora a enviar-me un missatge: «Gràcies per avisar-me. No cal ni dir que signo».
Entre trucada i trucada, un noi alemany massa gran per ser un Erasmus però amb la mateixa alegria dels estudiants d'intercanvi, em feia preguntes. «Això del referèndum, és de debò?», m'ha dit. «I tant», li he respost, mentre li tornava a demanar disculpes per despenjar el telèfon. M'ha fet l'efecte que em mirava amb certa admiració. Era l'N., que em trucava per pactar l'estratègia d'enviament de la carta: l'enviarem al govern espanyol amb còpia al Congreso, al govern danès i al Folketing, i al parlament i govern de Catalunya. Sortint d'allà he anat corrents cap a la Delegació i he fet recompte: disset signatures, de set grups parlamentaris diferents (dretes, esquerres i centre). No tenim ningú de Venstre, però ja se sap que els diputats dels partits del govern rarament es mullen per qüestions geopolítiques que d'entrada no els donen cap rèdit sinó més aviat tot el contrari.
En el moment d'enviar la carta, he notat l'N. una mica nerviós a l'altra banda del telèfon: «ho envio, eh?» m'ha dit un parell de vegades seguides abans de fer-ho, com si tingués por de deixar-se alguna cosa o cometre algun error. La Francesca, al meu costat, em mirava amb una barreja infantil d'incredulitat i excitació, amb el mòbil a punt per trucar a Barcelona. Allà ja estaven advertits que rebrien una cosa potent. A la nit, el Jyllands-Posten ha estat el primer a treure la notícia: «17 membres del Parlament intercedeixen a favor de Catalunya».
Nou comentari